S’havia acabat l’estiu i la veritat es que no vaig disfrutar tot el que volia, tornava d’un viatge que em va fer molta il•lusió perquè encara que havia viatjat molt, mai en avió i mai a l’Amèrica, més concretament a Punta Cana, aquella illa on tot el món vol viatjar per disfrutar de les seues platges. Allì vaig conèixer a molts nens que ara son amics i vaig fer moltes activitats, però quan tot començava a anar bé, va arribar una mala noticia des d’ Espanya, la meua àvia va entrar en coma, a tots ens va afectar molt i ens van tindre que repatriar. Recorde que el viatge va ser molt tens, ja que tots estaven molt preocupats. Quan vam arribar al poble, Talavan(Cáceres), després d’unes setmanes va morir. Aquest fet em va afectar molt i ja començava amb mal peu un any on havia de tindre ànim, ja que es necessitava una mica més d’esforç per tindre bones notes com fins al moment, en aquest curs primer de l’ESO.
Ja era setembre, el mes que més detestava perquè encara que m’agradava anar a col•legi aquell any em costava molt. Crec que seria degut tant a aquella noticia com als nervis del primer dia. Recorde encara que la nit anterior no podia dormir pensant en si havien canviat els meus amics, si anava a vindre gent nova, si continuariem tenint el mateix bon rollo entre el grupet de sempre etc. També recorde que vaig elegir la millor roba que tenia per a causar bona impressió i anar guapa. Als profesors els coneixia a tots perquè la meua germana major ja els tenia i perquè en el Liceo tots ens coneixem de molts anys. Però la veritat és que tenia molt de por per fer front al director, que era el profesor de llengua castellana, ja que molts alumnes em deien que era molt dur per això el deien “el Pitbull”. També estava una mica nerviosa perquè començava una nova llengua, el francés encara que tenia moltes ganes d’aprendre-la. En quant a la classe que finalment ens vam juntar puc dir que era molt gran i la majoria eren rebels per tant savia que ens riurien. Jo em vaig asentar amb Alex, al qui coneixia des de menuda. A lo millor no estava tant nerviosa com els altres perquè jo anava amb la meua germana besona amb qui sempre me recolozava.
A mesura que avançava el curs les notes eren més bones, jo em sentía feliç i tots em felicitaven. El que millor s’em donava era l’anglés, la geografía, la llengua castellana y també el francés.
En l’àmbit personal estava també feliç perquè encara que va ser dura la mort de la meua àvia, tots d’alguna manera la estavem esperant perquè ja estava malalta de molts anys, aleshores em vaig implicar molt en el curs però quan va vindre el nadal si em va danyar moltissim una noticia, la mort de mon iaio. Més tard encara afectada i sense creure el que m’estava passant va arribar una altra mort i la més dolorosa, la de l’única iaia que em quedaba i la persona més important per a mi, encara avui, ja que era qui m’ajudava en tot i em donava tant d’afecte com els meus pares. Això em va costar una depressió que va afectar inclús a la meua actitud en classe, així que la meua tutora, Isabel va parlar amb mi i em va aconsellar que parlara amb la psicóloga per desahogar-me i per a que em sentira millor. Després d’això va vindre algo més bo que va ser el naixement de la meua cosina.
Aquest any era quan tots teniem la curiositat dels xics i jo vaig ser una de les xiques de classe que va tindre nuvi, s’anomenava Marko i la veritat és que recordé molts bons moments, com quan el dia de Sant Valentín e
m va donar una carta i un anell. Ara som bons amics.
Extern a mi, perquè no li donava quasi importància, però no al món i a la societat, van ocorrer grans fets com el tsunami que va arrasar el sud d’Asia, que, encara que va ocrrer l’any 2004, va ser a finals y les lamentacions van continuar durant algunes setmanes despres.
.L’única cosa que em va marcar va ser que el Barça,
el meu equip, va guanyar la champions. Amb això vaig disfrutar perquè jo jugava al futbol, que per cert aquest any vaig deixar-lo i em va costar molt prendre la desició, però tenia que fer-lo.
Ja s’acabava el curs 2005, i tenia moltes ganes perquè volia disfrutar de l’estiu i de fer el viatge a París i al poble per vore a la meua familia i la meua peña “La Tarambana”.
Finalment vaig acabar amb molt bones notes i amb un viatge amb la meua classe a Port Aventura, va estar molt bé. Allì el meu grupet es va unificar més i per primera vegada em vaig montar al “Dragon Kan”.
Aquest any vaig aprendre molt y vaig madurar a causa de tot el que va passar i esperava que l’any següent fora molt bé i tot més positiu.
Ja era setembre, el mes que més detestava perquè encara que m’agradava anar a col•legi aquell any em costava molt. Crec que seria degut tant a aquella noticia com als nervis del primer dia. Recorde encara que la nit anterior no podia dormir pensant en si havien canviat els meus amics, si anava a vindre gent nova, si continuariem tenint el mateix bon rollo entre el grupet de sempre etc. També recorde que vaig elegir la millor roba que tenia per a causar bona impressió i anar guapa. Als profesors els coneixia a tots perquè la meua germana major ja els tenia i perquè en el Liceo tots ens coneixem de molts anys. Però la veritat és que tenia molt de por per fer front al director, que era el profesor de llengua castellana, ja que molts alumnes em deien que era molt dur per això el deien “el Pitbull”. També estava una mica nerviosa perquè començava una nova llengua, el francés encara que tenia moltes ganes d’aprendre-la. En quant a la classe que finalment ens vam juntar puc dir que era molt gran i la majoria eren rebels per tant savia que ens riurien. Jo em vaig asentar amb Alex, al qui coneixia des de menuda. A lo millor no estava tant nerviosa com els altres perquè jo anava amb la meua germana besona amb qui sempre me recolozava.
A mesura que avançava el curs les notes eren més bones, jo em sentía feliç i tots em felicitaven. El que millor s’em donava era l’anglés, la geografía, la llengua castellana y també el francés.
En l’àmbit personal estava també feliç perquè encara que va ser dura la mort de la meua àvia, tots d’alguna manera la estavem esperant perquè ja estava malalta de molts anys, aleshores em vaig implicar molt en el curs però quan va vindre el nadal si em va danyar moltissim una noticia, la mort de mon iaio. Més tard encara afectada i sense creure el que m’estava passant va arribar una altra mort i la més dolorosa, la de l’única iaia que em quedaba i la persona més important per a mi, encara avui, ja que era qui m’ajudava en tot i em donava tant d’afecte com els meus pares. Això em va costar una depressió que va afectar inclús a la meua actitud en classe, així que la meua tutora, Isabel va parlar amb mi i em va aconsellar que parlara amb la psicóloga per desahogar-me i per a que em sentira millor. Després d’això va vindre algo més bo que va ser el naixement de la meua cosina.
Aquest any era quan tots teniem la curiositat dels xics i jo vaig ser una de les xiques de classe que va tindre nuvi, s’anomenava Marko i la veritat és que recordé molts bons moments, com quan el dia de Sant Valentín e
m va donar una carta i un anell. Ara som bons amics.Extern a mi, perquè no li donava quasi importància, però no al món i a la societat, van ocorrer grans fets com el tsunami que va arrasar el sud d’Asia, que, encara que va ocrrer l’any 2004, va ser a finals y les lamentacions van continuar durant algunes setmanes despres.
.L’única cosa que em va marcar va ser que el Barça,
el meu equip, va guanyar la champions. Amb això vaig disfrutar perquè jo jugava al futbol, que per cert aquest any vaig deixar-lo i em va costar molt prendre la desició, però tenia que fer-lo.Ja s’acabava el curs 2005, i tenia moltes ganes perquè volia disfrutar de l’estiu i de fer el viatge a París i al poble per vore a la meua familia i la meua peña “La Tarambana”.
Finalment vaig acabar amb molt bones notes i amb un viatge amb la meua classe a Port Aventura, va estar molt bé. Allì el meu grupet es va unificar més i per primera vegada em vaig montar al “Dragon Kan”.
Aquest any vaig aprendre molt y vaig madurar a causa de tot el que va passar i esperava que l’any següent fora molt bé i tot més positiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada